TRENCAR LA LLANÇA:

A FAVOR DELS PREMIS LITERARIS

 

   Soc una persona poc inclinada a trencar llances. Ans al contrari, m’agrada llambregar els debats des de fora, abocar-me a l’ampit de la finestra i observar com argumenten els altres. De fet, la pròpia expressió «trencar una llança a favor de» em sembla curiosa, perquè implica que no hi ha igualtat de condicions i que, per tant, cal intervenir a favor d’alguna cosa per a salvar-la. I els herois que apareixen en el moment just, tots ho sabem o ho hem après, acostumen a ser els egoistes més perillosos.

   Per això no m’agrada trencar llances: perquè no m’agraden els herois. I, no obstant, ahir, un capvespre de dimecres pausat i espès, vaig dir-me que tocava dir alguna cosa sobre l’eterna qüestió dels premis literaris.

   Últimament, he anat escoltant converses arreu sobre el tema, àdhuc la taula rodona que es feu sobre la qüestió dins de la Setmana del Llibre en Català. S’han anat congriant al meu magí les opinions de moltes persones diverses i, finalment, la tarda d’ahir, vaig decidir-me: havia d’escriure i desfer-me d’allò que em xarbotava dins (tinc divuit anys, estic estibada de somnis, les mans em cremen d’idees i poc més em cap als palmells, però, al capdavall, qui té més dret que qui per a parlar?).

   Sento que cal defensar els premis literaris. Com a mínim, una part d’ells.

   Començaré pel terreny cedit que no ja no es pot recuperar, per les concessions, que són petites llengües que llepen els talls. Sí, molts premis literaris (especialment els de renom) estan corromputs. Els guanyadors acostumen a no tenir nivell i s’alcen amb la victòria sols pels obacs interessos de mercat. O, tal vegada, sí que tenen qualitat, però el nom de l’escriptor és el veritable responsable de la victòria. Sí, hi ha premis literaris que estan amanits, això ho trobo innegable. I, efectivament, seria convenient augmentar la quantitat de guardons a obra publicada, on sembla que els interessos editorials estan més mitigats (fins a quin punt, emperò?). I, és clar, hi ha molta obra sense qualitat que, gràcies a premis, passeja el llom per les prestatgeries de les llibreries, amb les bandes vessades d’elogis. Tot això és clar i català, com l’aigua; és pur i incontestable.

   Però no és menys cert que els premis són part d’un engranatge d’una cadena literària que, a hores d’ara, els necessita.

   Aquesta és la meva experiència real: com a jove aspirant a escriptora, els premis literaris han estat sempre un replec on se m’ha escoltat, on la meva veu podia competir amb d’altres sense importar res més que el text en si mateix. Així, he tingut la sort d’haver estat reconeguda en premis on els membres del jurat eren, per damunt de tot, lectors i això sempre ha estat un ànim, un copet a l’espatlla, un dolç xiuxiueig que em deia que els hi havien agradat les meves paraules, que les meves històries, d’alguna manera, s’havien filtrat per alguna recòndita escletxa i els havien arribat al pinyol de l’ànima.

   Perquè, excepte els grans noms, hi ha molts premis literaris fets amb molta estima, organitzats per autèntics lletraferits que volen impulsar ànsies literàries. Que potser les institucions que els organitzen els usen per a aconseguir aquella tan desitjable pàtina cultural que endiumenja? Tal vegada. Però, en qualsevol cas, qui se’n beneficia de debò és la literatura.

   Em pregunto qui m’hagués escoltat, quin editor hagués volgut llegir quelcom d’una noia com jo, sense res publicat, sense cap garantia, sense públic assegurat. Qui de tots els que s’escandalitzen amb els premis literaris gosa arriscar-se amb noves veus o amb persones que surten dels circuits comercials? Afortunadament, comença a haver-hi un esquinç a la norma gràcies a certes editorials que fan una feina impagable, però molt deficitària. Tot i això, els premis literaris, com a mínim a petita i mitjana escala, segueixen sent l’única manera per molts d’arribar a lectors. Pocs, normalment pocs. Però lectors. I només qui escriu sap el què significa arribar a algú.

   Els premis literaris ajuden a les noves veus, d’això no hi ha dubte. Prenguem La mort lenta, de Xavier Mas Craviotto, una novel·la que, per cert, em semblà esplèndida. No conec la història d’entre bambolines que envolta l’obra, però em costa imaginar que, sense el premi pel mig, la publicació hagués estat fàcil. Potser sí, qui sap, l’obra ben bé ho mereix, però, gràcies al Documenta, la qüestió és que tenim una nova veu joveníssima que ja està dins el radar dels fidels de les llibreries. I, potser, sense el premi, Mas no hagués accedit a una rellevància tan directa, malgrat la qualitat de la seva novel·la.

   No és l’únic de la llista: jo vaig saber de Carles Rebassa gràcies al Premi Pin i Soler, així com d’Alba Dalmau… I cal fer això extensiu a la publicació de poesia catalana de veus joves (no és un mite, n’hi ha). El primer poemari que Sònia Moll publicà (Non si male nunc) fou gràcies al Premi de poesia de Sant Celoni. Recentment, L’arquitecte, de Laia Maldonado, ha vist la llum gràcies al Premi Ventura Ametller. Quants d’aquests noms coneixeríem, quantes d’aquestes històries i poesies serien nostres si no fos per aquests premis?

   Un altre argument dels detractors dels guardons és que es crea una espècie de… com ho vaig llegir? «Mercenaris literaris», que escriuen sols per a guanyar els diners que ofereixen els premis. Que hi ha algun problema, tanmateix, en intentar viure de la literatura? El circuit és ampli i està obert a tots: que baixi qui vulgui a l’arena. Aquests suposats mercenaris no fan mal a cap editorial, a cap llibreria, a cap autor, a la cultura o a la literatura. Són persones que volen viure del que escriuen i jo no penso que hi hagi res de condemnable en estimar allò que fas. El dia que es considerin als cantants mercenaris de la música o als advocats, de la llei, podrem canviar la terminologia.

   El que intento dir, amb més o menys traça, és que el món editorial és hermètic, s’encaua en els seus propis recambrons on sempre ressonen els mateixos noms, els de sempre. Publicar avui és una raresa, publicar quelcom que valgui la pena ha esdevingut ja una gesta (si als divuit anys no em puc permetre la radicalitat!). De no ser pels premis petits i mitjans, que es donen arreu del nostre país, no sols seria complicadíssim entrar a formar part de la rotllana, sinó tan sols somniar-ho.

   Molts escriptors joves trobem en els premis un lloc on ser llegits, corregits, escoltats. Per favor, no ens engalipem amb les nostres pròpies faules! La literatura està molt monopolitzada i els premis literaris a obra inèdita són una clivella per on encara es pot colar nova sang, ambicions daurades i enèrgiques, vida, al capdavall.

  Que els premis literaris s’atorguen molts cops per una mera qüestió de prestigi institucional? Probablement.

    Que no sempre estan a l’alçada? També.

   Que poden ser injustos i equivocar-se? Oi, i tant!

  Que hi ha literatura més enllà dels premis? La literatura comença molt abans dels premis i, per descomptat, va molt més enllà.

   Però no va balder recordar, adesiara, que no tothom té un editor agosarat al costat o la sort de poder publicar. Tots els defectes que pugueu trobar als premis literaris són defectes intrínsecs de la indústria editorial, per no dir de la societat en el seu conjunt. Per tant, no serveix de res posar-nos en el còmode paper de moralista i detractor dels premis quan hi ha una rasa tan complicada de superar pels escriptors joves. I certs premis literaris —no, no hauria de ser així i tant de bo que pogués escriure un altre article, d’aquí uns anys, que els declarés sobrers— són un camí per a aquells que no tenim una butaca a l’Olimp dels consagrats.

desigualdad-premios-literarios-enciende-polemica_1213389229_80067458_667x375

 

Etna Miró 

Escrito por Etna Miró

Escritora, escriptora.